Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors,
l'escala fosca i la imatge vella
que s'amagava en un racó.

I el llit de fusta negra i foradada,
i els teus llençols tan nets
i l'arribar suau d'una matinada,
que et desperta més vell.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu,
que el camí fa pujada
i me'n vaig a peu.

Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.

Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec,
i oblidar tot d'una la teva imatge
i aquest petit indret.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu,
que el camí fa pujada
i me'n vaig a peu.

Cal carregar la guitarra a l'esquena,
i tornar a fer el camí,
que un vespre gris, remuntant la carena,
em va dur fins aquí.

Les ones han d'esborrar les petjades,
que deixo en el teu port,
me'n faig a peu, el camí fa pujada,
i a les vores hi ha flors.