Fent camí per la vida
ens tocarà menjar la pols,
ficar-me al mig del fang
com han fet molts.
Compartir el poc aliment
que porto al meu sarró,
tant si m'omple la joia
com si em buida la tristor.

Vindran dies d'angoixa,
vindran dies d'il·lusió-
Com la terra és incerta,
així sóc jo.
Dubtaré del compromís
i, a voltes, diré no.
I em mancarà quan calgui
decisió.


Però lluny, a l'horitzó (amb la llum resplendent, la força del vent m'empeny endavant)
Ja lliure de l'engany (són els homes)
en veure milers, com jo,
que van venvent la por (que van vencent la por)
Alleugeriré el pas (és la joia i l'esperit, la força del crit)
duent amb mi el sarró (que em guia davant)
i avivaré amb el cant (tan lleuger com el pas dels meus companys)
el pas dels meus companys
endavant