Queien llàgrimes del cel, tarda grisa d'aire espès,
com si ja s'endevindés, que el destí fóra cruel.
Avançàvem com el vent, l'asfalt cremant-me sota els peus.
Cap un camí confús, incert, no va trigar a posar el seu preu.
Aquell revolt i el meu despit sense avisar ja havien decidit
que era el moment de fondre el teu temps.

I no em puc treure del cap el record d'aquell esglai
dels teus ulls, en avisar-me, que era el nostre darrer instant.
I a miques va anar-se apagant la teva vida entre les meves
mans la meva es va enfosquir des d'ençà.

Donaria el meu alè per acaronar un cop més
la teva pell, tot és pie de no res.
I els perquès ara desfets quan em llevo i tu no hi ets.

I faria el que calgués per sentir una vegada més
la teva veu rient..., dient...
que tot això, no és cert, que ja torno a estar despert.
On ets, si em veus, apropa'm fins a tu.
Un batec, en senyal que no em tens lluny, la nineta dels meus ulls...

I faria el que calgués...