Penso que el cor tens de pedra
i que no hi ha manera de fer-lo estimar
i ara crec que el teu cor és de marbre
i que no hi ha paraules per fer-lo canviar.

M’has fet moure com una titella
anant sempre al darrera dels teus compliments.
Amb el teu posat fals de ponzella
i la teva manera d’enredar la gent.

Penso que el cor tens de pedra
i que no hi ha manera de fer-lo estimar
i ara crec que el teu cor és de marbre
i que no hi ha paraules per fer-lo canviar.

Màgia que atrau i que enganxa
enlluerna i enganya amb el verí més dolç.
M’has fet pols i només puc desitjar-te
Una sort ben llunyana i que com jo toquis fons.

Amb el cuento de la llagrimeta
Que costa de creure si és que et queden dents
T’enfots sempre del mort i qui el vetlla
I quan ja estàs distreta em fots al carrer.

Tot per ser ben aprop teu, i ara no ja tinc res meu.

Penso que el cor tens de pedra
i que no hi ha manera de fer-lo estimar
i ara crec que el teu cor és de marbre
i que no hi ha paraules per fer-lo canviar.