Sovint amic, massa sovint,
palpo l'angoixa dins el pit
moments obscurs de llarga nit
solquen el dur camí que hem escollit

Potser amb el crit, potser amb les mans,
obrirem pas, farem un cant
que vibrarà i es farà gran
com el dia que creis a cada instant.

I el nostre esforç esperançat lluita fidel,
serà com l'arbre que és valent,
a cops de pluja, a cops de vent.

Cada dia és un nou pas
cada nit, un nou repòs,
cada gota de rosada
nova frescor (2)

Sovint amic, massa sovint,
sento que som poble oprimit
que ha begut dolços vins d'oblit
i al compàs de la por es va destruint.

Potser amb el crit, potser amb les mans...